Carta d’agraïment al Purito.

Estàvem nerviosos, ho confesso, el trajecte no havia estat lliure de dificultats i l’espera s’havia fet llarga però ja hi érem.

Per la radio d’algun company  sabíem que ja encaràveu l’ascensió final a Plateau de Beille on tu i un petit grup havíeu deixat enrere a la resta de l’escapada. De cop la gent va deixar el voral i les autocaravanes per apilotonar-se al centre de la carretera. Estàveu a punt d’arribar.  Darrere d’un cotxe vam distingir el maillot del Katusha. Recordo que jo cridava «Va  Joaquim, va», «Purito, Purito» cridaven el meu germà i el meu pare. Quan vas arribar exactament al punt on ens trobàvem vas atacar i els crits i aplaudiments es van convertir en salts eufòrics intentant  ajudar-te a tirar endavant i a deixar enrere els teus rivals. Un cop havieu passat ens vam mirar els tres membres de la familia,  i el meu pare, una persona aparentment tranquila, cridava exaltat: «Hem fet atacar al Joaquim, l’hem fet atacar!!.»

Però per arribar a aquest punt en que has estat  el meu ciclista preferit i admirat per tota la família, ens hem de remuntar uns quants anys enrere. Recordo perfectament una etapa de la Vuelta a Espanya en que Contador, i Valverde amb un gregari eren cap de cursa. Aquell “gregari “ del Caisse d’Epargne eres tu.

Quan en pantalla van sortir el noms dels tres corredors que configuraven el grup em va sobtar, “J. Rodríguez Oliver!”, amb aquest segon cognom només podies ser català. Per primera vegada a la vida un fanàtic del ciclisme que no arribava als deu anys veia un català al capdavant d’una cursa ciclista. Poc després va arribar el teu fitxatge pel Katusha i allà és on vas començar a fer-te un lloc a la primera plana del ciclisme mundial.  Recordo victòries teves al Giro, al Tour, a la Vuelta, al Pais Basc, a la Dauphiné, a la Flecha Valona, a Llombardia, a la Volta, a Burgos i a molts altres llocs que ara se m’escapen de la memòria. Però en aquest article no em pararé a repassar el teu palmarès.

 No escric això perquè hagis pujat al podi de les tres grans o perquè siguis el primer i únic espanyol en guanyar a Llombardia, sinó per agrair-te tots els moments que hem viscut junts. Des de la distància però junts.

Si algun dia tinc fills confio en no haver de parla’ls-hi massa de tu, això voldrà dir que el ciclisme català va bé i que no vivim de la glòria d’antics corredors . Però de ben segur que en molts moments  no dubtaré en explicar als meus fills un ascens pletòric a Plateau de Beille,  com vas guanyar dos Llombardies, o   l’història d’una medalla que vam “perdre” a la Toscana i que mai ningú ens tornarà.

Escric les últimes paraules amb els ulls tristos a la vegada que fas les teves últimes pedalades com a ciclista professional durant els jocs olímpics de Rio. Durant aquests anys un català, petit i alegre m’ha representat per les carreteres del vell continent i ara això s’acaba. Dic adéu al meu ídol, dic adéu a  centenars de vegades que m’has fet aixecar del sofà i que mai oblidaré. T’estimo Joaquim, et trobaré a faltar.